Deu ser el producte d’origen espanyol més exportat, malgrat que la seva popularitat a l’estranger no aporta pràcticament res als delicats comptes econòmics d’Espanya. La tapa. Se serveix de Tòquio a San Francisco, de Melbourne a Oslo, sense traducció. Tal qual: tapa. Tothom ja sap què és. Hi ha milers de restaurants a tot el planeta que porten la paraula al nom, a la finestra, al cartell, a la carta. Més val ni intentar traduir la paraula, perquè quan introdueixes la tapa en un d’aquells traductors d’internet t’acostuma a sortir la tapa d’un llibre o d’una olla o de qualsevol cosa que en cobreix una altra, que és, de fet, també l’origen etimològic d’aquesta tapa gastronòmica, dels temps en què es tapava la canya de cervesa o la copeta de fino amb una llesca de pa o un tall de pernil. A l’estómac ho fem just al revés, i utilitzem la tapa per crear una petita base sòlida per rebre la cervesa o el vi.
Poquíssims bars de Barcelona tenen el costum de servir, sense que el client ho hagi demanat, la canya amb una tapeta de la casa. Llàstima. D’aquí ve, entre diversos altres arguments, la idea del Gremi de Restauració de Barcelona de repetir aquests dies la campanya De tapes per Barcelona, que va tenir la seva primera edició al maig. «Va ser un gran èxit, la gent ho demanava molt», em diu el cambrer del Bona Sort, un restaurant situat en un dels carrers més autèntics de Barcelona, el carrer de Carders, on acaba de servir al seu amic Jorge i a dos col·legues més l’invent per a aquesta setmana, un generós saltat de mar i muntanya amb ou de guatlla, espàrrecs, patata pija, xipirons i bolets.
Alguns dels 49 bars participants en el concurs (sí, s’escollirà la millor de les tapes) s’ho treballen una mica més que altres, però sobre el paper totes prometen, serveixen fins i tot d’inspiració per fer-les a casa. I en realitat, les que puc tastar en aquesta primera jornada compleixen de sobres. «Fins ara, només un client m’ho ha demanat, però encara és aviat», em diu Javier Lolo al Tres Vilas, al carrer de Berlín. És la una tocada del migdia, i la tapa és més per a la nit. Però, per si de cas, té preparada una safata amb una vintena de bilbos, montaditos amb tomàquet arrebossat i remenat de xampinyons. I sempre la canyeta en un got especial, de mida i forma gracioses, malgrat que em diuen d’Estrella que també hi participen bars que no ofereixen habitualment aquesta marca de cervesa.
Si el Javier té la safata preparada, Laura Aguadó prepara la tapa a l’instant al seu modest Cal Pinxo a la cruïlla de Dos de Maig amb Mallorca (es lamenta que al mapa oficial del concurs l’han col·locat una cruïlla més avall). «No som de grans invents, és bastant tradicional», es disculpa la Laura, però l’excusa sobra: fresc de la planxa em serveix un gustós pintxo de filet a la mostassa amb béicon. I tot això pel preu fix de 2,40 euros a tots els bars participants. ¿Per què no es fa sempre?
Avui, a Barcelona 