Les famoses últimes paraules que va dir Johann Wolfgang von Goethe poc abans de morir el 22 de març de 1832 a Weimar, van ser «¡Llum, més llum!». O això, almenys, va explicar el seu metge, Carl Vogel, que no obstant no va ser present en el moment de la defunció. Però, història verídica o no, des de ja fa gairebé 180 anys aquesta llum al final del túnel de la seva vida va lligada a la mort del poeta alemany. «¡Mehr Licht!» Doncs, ¿vols llum? ¡té llum!, deuen haver pensat els responsables del Goethe Institut de Barcelona, baluard de la cultura alemanya a l’esquerra de l’Eixample, a prop dels jardins dels Tres Tombs al carrer de Manso.
Un edifici en què el vestíbul s’il·lumina des d’aquesta setmana amb una llum curiosa, més visible al capvespre encara que en un dia gris com el d’ahir també crida l’atenció abans de les set del vespre. Hi ha bastants transeünts que es queden a fora, mirant pels grans finestrals l’estrany espectacle, però no s’atreveixen a entrar. I la gràcia de l’invent és això, entrar. És gratis. Al centre hi penja un micròfon del sostre que capta tots els sons de la sala i els transmet als projectors. Només obrint i tancant la porta, les parets comencen a ballar, a desdibuixar-se, a jugar amb l’intrús, que queda atrapat en la màgia de línies i cercles.
La cosa es diu videomapping, un joc artístic amb parets o façanes que innocentment fa trontollar els fonaments dels edificis, que es comencen a moure al ritme dels sons de l’entorn. Sebastian Neitsch és l’artista responsable de la projecció al Goethe Institut, que, segons comentava aquesta setmana, s’inspira en l’art minimalista dels anys 60 i 70 i no busca l’espectacularitat.
Un home travessa el vestíbul sense ni tan sols aturar-se en les llums movedisses que acompanyen els seus passos. Ja hi està acostumat, després de dos dies. És Ramo Bellmann, que treballa a la biblioteca de l’institut alemany, que a la seva façana proclama Deutsch lernen, Kultur erleben: aprendre alemany, experimentar cultura. M’explica que hi ha molt d’interès de la gent pel centre, que només la meitat dels visitants són alemanys i la resta, d’aquí. «Ve tota mena de públic, no només estudiants». A la biblioteca, un clàssic com Günther Grass és el més sol·licitat, però també atrauen escriptors moderns com Ingo Schulze.
I quan Ramo ho explica, les llums ballen, intentant formar colors, segons deia Goethe en la seva Teoria del color: «La llum és una unitat indivisible i els colors neixen de la interacció entre els clars i els foscos, entre la llum i la foscor».
Avui, a Barcelona 