Goethe ja té la llum que demanava

Les famoses últimes paraules que va dir Johann Wolfgang von Goethe poc abans de morir el 22 de març de 1832 a Weimar, van ser «¡Llum, més llum!». O això, almenys, va explicar el seu metge, Carl Vogel, que no obstant no va ser present en el moment de la defunció. Però, història verídica o no, des de ja fa gairebé 180 anys aquesta llum al final del túnel de la seva vida va lligada a la mort del poeta alemany. «¡Mehr Licht!» Doncs, ¿vols llum? ¡té llum!, deuen haver pensat els responsables del Goethe Institut de Barcelona, baluard de la cultura alemanya a l’esquerra de l’Eixample, a prop dels jardins dels Tres Tombs al carrer de Manso.

Un edifici en què el vestíbul s’il·lumina des d’aquesta setmana amb una llum curiosa, més visible al capvespre encara que en un dia gris com el d’ahir també crida l’atenció abans de les set del vespre. Hi ha bastants transeünts que es queden a fora, mirant pels grans finestrals l’estrany espectacle, però no s’atreveixen a entrar. I la gràcia de l’invent és això, entrar. És gratis. Al centre hi penja un micròfon del sostre que capta tots els sons de la sala i els transmet als projectors. Només obrint i tancant la porta, les parets comencen a ballar, a desdibuixar-se, a jugar amb l’intrús, que queda atrapat en la màgia de línies i cercles.

La cosa es diu videomapping, un joc artístic amb parets o façanes que innocentment fa trontollar els fonaments dels edificis, que es comencen a moure al ritme dels sons de l’entorn. Sebastian Neitsch és l’artista responsable de la projecció al Goethe Institut, que, segons comentava aquesta setmana, s’inspira en l’art minimalista dels anys 60 i 70 i no busca l’espectacularitat.

Un home travessa el vestíbul sense ni tan sols aturar-se en les llums movedisses que acompanyen els seus passos. Ja hi està acostumat, després de dos dies. És Ramo Bellmann, que treballa a la biblioteca de l’institut alemany, que a la seva façana proclama Deutsch lernen, Kultur erleben: aprendre alemany, experimentar cultura. M’explica que hi ha molt d’interès de la gent pel centre, que només la meitat dels visitants són alemanys i la resta, d’aquí. «Ve tota mena de públic, no només estudiants». A la biblioteca, un clàssic com Günther Grass és el més sol·licitat, però també atrauen escriptors moderns com Ingo Schulze.

I quan Ramo ho explica, les llums ballen, intentant formar colors, segons deia Goethe en la seva Teoria del color: «La llum és una unitat indivisible i els colors neixen de la interacció entre els clars i els foscos, entre la llum i la foscor».

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Pelegrinatge cap als 94 teraflops

En res, absolutament res, l’entorn aparenta ser d’un lloc tan beta, tan dur, un lloc on parlen de coses que es diuen teraflops i de les quals la gran majoria dels mortals no tenim ni idea. Per arribar-hi, en ple barri de Pedralbes, travesso primer la part més ampla i antiga del carrer de Jordi Girona -un militar que va participar en la insurrecció del 1936; aquest és, al costat mateix de la caserna de Bruc, un barri de carrers militars- on des de fa uns anys ja no poden aparcar cotxes. Passo una porta i m’endinso en uns tranquils jardins amb molta ombra, fins que em topo amb l’entrada envidriada del que abans era la part posterior d’una església. Per dins, es manté tota l’estructura i solemnitat del temple, que el 1976 va passar a formar part del campus de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i fins i tot han posat per megafonia les veus de capellans o monjos cantant.

Però quan s’apaga la música, sorgeix del cor de l’església el so de centenars de processadors, d’aparells de refrigeració també, i al darrere dels vidres emergeixen els armaris que alberguen Mare Nostrum, la que va néixer fa cinc anys com la quarta supercomputadora més potent del món. I com que l’immens giny, que per dir-ho de manera senzilla seria com 2.560 PC casolans connectats entre si per 60 quilòmetres de cables de fibra òptica, compleix cinc anys, el Barcelona Supercomputing Center (BSC) té fins divendres les portes obertes per visitar-lo.

M’ha tocat la visita juntament amb 10 estudiants de la Facultat d’Informàtica, i per això s’allarga una mica més del que és habitual, ja que el guia Oriol Riu aprofita l’ocasió per entrar més en detall amb tanta gent entesa, malgrat que per a un analfabeta informàtic és, per això mateix, una mica més difícil d’entendre. Encara que Riu ve amb un símil més popular per explicar què va significar el Mare Nostrum per a Espanya: «De jugar en una Lliga nacional, vam passar a disputar la Champions».

Però, coses de la tecnologia, ara aquella Champions s’ha tornat a allunyar. Si l’humà als cinc anys entra a Primària, un ordinador ja s’ha de jubilar. De quart i cinquè del món, amb la seva capacitat de 94 teraflops -que són 94 bilions de càlculs per segon-, el Mare Nostrum ha passat a ocupar en l’últim Top 500 el lloc 118. L’actual número u, Tianhe-1A de la Xina, ja té una capacitat 50 vegades més gran i opera a 4.700 teraflops, o, més ben dit, 4,7 petaflops.

«Ja no podem actualitzar-lo, s’ha de canviar la màquina completament per tornar a estar al top 10», diu Riu. Però la crisi també s’ha acarnissat amb la investigació, i des del 2006 ja no s’ha anat millorant el Mare Nostrum. Mentrestant, però, les seves 2.560 plaques segueixen pensant i calculant a petició, entre altres, d’uns 150 investigadors. Un treball intens, també per a una màquina, un processador: l’aire entra per la frontal a 18 graus centígrads, i surt per darrere a 37º.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El món feliç dels nens post-Cobi

Al carrer de Provença, a l’altura de la Pedrera, els obrers estan en plena retirada després d’instal·lar amb molt soroll i pols pantalles especials per protegir la Casa Milà de l’imminent pas de la tuneladora de l’AVE. A dins, a la planta noble de la casa gaudiniana, miraculosament no se senten les envestides dels últims trepants que foraden l’asfalt. Deu ser perquè hi predomina la gresca infantil, gairebé una vintena de xavals, la majoria menors de 10 anys, que es diverteixen amb els dibuixos i les obres de Javier Mariscal.

Ho diu l’arquitecte Juli Capella en un panell a la meitat de l’exposició dedicada al dissenyador valencià: «La seva obra destil·la ingenuïtat, optimisme, frescor i bondat. No hi ha mai sang, ni sexe, ni gore. No hi apareixen monstres, ni dolents de pel·lícula. No hi ha res lleig ni ofensiu. Tota la seva obra és apta per a menors, i no obstant tan perversa…».

Deixant a part aquesta suposada perversitat que no tothom aconsegueix descobrir-hi, no és mala idea invitar els nens a una mostra com aquesta, encara que fins i tot els més petits sí que hi veuen coses lletges. «És molt lleig», diu una nena quan assenyala una petita figura del personatge Cobi, imatge que la petita Valèria confon amb el mateix artista que va crear la mascota olímpica. «És Mariscal», diu ella.

Cada dissabte, l’Obra Social de Catalunya Caixa organitza a la Pedrera l’activitat El Senyor Món, homenet amb cara de globus terraqüi, que s’inicia amb una visita a l’antològica sobre Mariscal i acaba amb un taller en què els nens fan el seu propi cartell amb un senyor món enfadat, trist o alegre, segons la frase de l’artista que escullin. De la vintena de xavals d’aquest dissabte, quatre opten per «un món molt feliç, ara» i tres més per «els teus fums dolents m’estan destrossant», encara que a Montse Orozco i Maria Sellarès, les monitores, els agrada una de més llarga: «Al matí per l’esmorzar et porto el sol, al vespre et poso la lluna a la teva finestra».

Cada dissabte, l’èxit d’El Senyor Món és total i s’arriba ràpidament al màxim de 25 inscrits. Queda un dissabte, només, i ja està ple. «És una exposició que té molt èxit entre els nens, però també entre els adolescents quan vénen amb el seu institut», em diuen les monitores. Deu ser pels colors, pels dibuixos, per la fantasia, ja que aquests nens són d’una generació post-Cobi, no coneixien de primera mà el gosset que va llançar Mariscal a la fama. «¿Quin color és alegre?», se’ls pregunta. «¡Verd! ¡Vermell!» I el gris és trist; i el blanc i blau, freds; i el groc i taronja, calorosos. Parlen, descobreixen i fins i tot reflexionen. Bon exercici per a un dissabte a la tarda.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un altre que ha marxat del bulliciós Verdi

Torno al carrer de Verdi poc més de quatre anys després que parlés amb Josep Carracedo, des de l’eternitat darrere la barra de La Filomena, el bar històric que portava el nom de la sogra, Filomena Albesa, morta als 82 anys. Vam parlar llavors de la desaparició dels negocis tradicionals d’aquesta bulliciosa aorta al cor de Gràcia. «Només seguim alguns locals dels d’abans», es lamentava, nostàlgic, el Josep. I hi torno ara i em trobo amb la seva enorme porta tancada. Primer a les set de la tarda; l’endemà, al migdia.

«¿I el Josep i la Mari Carmen de La Filomena?» li pregunto a la Rita, dependenta del Forn de Sant Tirs, just al davant. «Van tancar», em diu, «ja abans de l’estiu passat». No era fàcil portar La Filomena. La Rita explica que el matrimoni tenia el bar obert del matí fins a la nit i sempre hi eren ells dos, només ells dos i els seus clients, molts habituals del barri. Però la Mari Carmen es va posar malalta i al Josep se li acostava la jubilació, així que van decidir tancar la porta per sempre i Verdi va perdre un altre dels seus locals emblemàtics, el nexe més antic amb el passat.

Queden, d’aquells de «tota la vida», la reparació de calçats Bernal, la Bodega Mallorquina, la cansaladeria Rafel, el bar Canigó i pocs més. A la casa de matalassos, els propietaris també estan a punt de jubilar-se. «Tanquen tots perquè a la joventut no li ve de gust fer els horaris que fem nosaltres», explica Juana Ontoso a la seva Bodega Mallorquina.

Tampoc s’ha de lamentar tant que part de la història es perdi; Verdi segueix sent un carrer amb molta vida, només hi ha una persiana abaixada amb un cartell que diu «de lloguer». És una via on pot transcórrer una vida sencera sense haver de sortir-ne, perquè el ventall de negocis és gairebé complet.

Hi ha 26 bars i restaurants, gairebé la meitat, diguem-ho així, exòtics. Hi ha 20 botigues de moda i complements i tres farmàcies. Hi ha ferreteries i lampistes, botigues d’antiguitats, motos, sabons, verdures, telèfons mòbils, mobles i txutxes. Hi ha una òptica, dues impremtes, una estètica, una papereria, una vidreria, un miniquiosc de premsa, dos súpers, carnisseries, forns, perruqueria, llibreria, tintoreria, videoclub. Hi ha una guarderia i una residència d’avis. No hi ha església, i només una caixa, que ja és estrany. Hi ha centres de ball, de shiatsu i de psicoteràpia.

I hi ha els cines, és clar. «Sense cines, això no seria el mateix», em diu el sabater Carlos Bernal, que ha vist aparèixer i desaparèixer desenes de locals. Alguns duraven poc, els seus impulsors il·lusionats no sabien que vendre te no donaria prou per pagar un lloguer de 3.000 euros.

Els de La Filomena no se’n van anar per diners. Ja havien treballat bastant. Josep Carracedo va rebre moltes ofertes pel seu negoci, però l’antiga casa, una planta baixa amb altell, necessitaria una profunda renovació. Ara, cap inspector de Sanitat li donaria un permís, amb els banys gairebé a la intempèrie. Mentrestant, segueix tancada. Per sempre, segurament.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Taulers buits de la infància

Poc després de les sis de la tarda, l’aspecte dins la carpa a l’avinguda de Mistral és desolador. Hauria d’haver començat el torneig d’escacs escolar, amb el nom de Per Sant Antoni, ¡escacs al carrer! Amb signe d’exclamació, però no ha servit de gran cosa. Hi ha 15 taulers d’escacs, però tan sols un està ocupat, per un home de l’organització que crida «¿On és tothom?» i que juga amb Manuel Pulido, que té 10 anys i que diu que de la seva escola no hi ha volgut anar ningú perquè «tenen por que aquí els clavin una pallissa». Una pallissa intel·lectual, no pas física, és clar.

Són temps de PlayStation, Wii i X-Box, i no de xavals que s’asseuen davant d’un tauler d’escacs. Les peces dels escacs són per a ells relíquies de la prehistòria, i el ritme d’aquest joc, pausat i cerebral, sol ser oposat al de la majoria de videojocs. «Hi ha actes que atrauen més que d’altres, sempre passa», explica des de darrere de la barra Xavi Pagès, l’encarregat de l’envelat, la carpa que exerceix de plaça Major artificial en un barri, als baixos de l’esquerra de l’Eixample, que celebra la seva festa major. I mentre la resta del districte segueix impassible la seva rutina diària, a Sant Antoni hi ha gresca i fira i els actes són incomptables. Fins i tot semipolítics: la gent de CiU anuncia al carrer de Floridablanca per megafonia el seu patrocini d’una pinyata per a nens de 2 a 4 anys, o sigui que encara s’hauran d’esperar com a mínim 14 anys per poder acudir a les urnes. Una mica més enllà, a l’interior de l’illa Cándida Pérez, comencen a la mateixa hora amb el Cinema a la rasca, cine a l’aire lliure en ple hivern, encara que acompanyen les temperatures més primaverals.

Al Xavi, personalment, li agrada molt l’acte d’avui, dimecres, a les cinc de la tarda a la seva carpa: el ball de la gent gran. «Mostren unes ganes tremendes, sembla que alguns s’ho prenen com si ja sabessin que serà l’últim ball de la seva vida. Hi ha persones que demanen a l’assistenta que els acompanya que els aixequi de la cadira de rodes per ballar uns passos».

Mentrestant, la carpa s’ha anat omplint una mica. A més d’adults que ja es preparen per al seu propi torneig d’escacs, s’han atrevit a entrar dos xavals més. Fran Soria té set anys i vol jugar, però el seu avi, que es mira el tauler com si veiés foc a l’aigua, no sap jugar-hi. Manuel Pulido, ansiós de trobar un rival, s’ofereix de mestre, però la lluita és desigual. En menys de dos minuts escombra, amb negres, el pobre Fran del tauler, acompanyant fins i tot alguns dels moviments del seu adversari amb gestos d’incomprensió, a l’estil Kaspàrov, gairebé. Ja a aquesta edat, no hi ha pietat.

Al Manuel li agraden els escacs, però a Sant Antoni no hi ha club. Juga una competició a La Colmena, a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi viu la seva àvia. Va ser la mare d’un amic qui li va ensenyar a jugar-hi i ara li encanta. No només per guanyar i emportar-se una copa -a la carpa esperen tres trofeus- sinó perquè així, diu, fa molts amics.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Rere els passos del poeta proletari

Cecs acostumem a anar per la nostra pròpia ciutat. ¿Quants barcelonins es deuen haver girat i deuen haver aixecat la vista al carrer de l’Argenteria, baixant a la dreta, on entre els números 64 i 66, uns metres a sobre de l’antiga tassa a la façana de Cafés el Magnífico, del 1919, es troba una placa dedicada a Joan Salvat-Papasseit, «de mare gitana, d’obrera estirp, i de lleial nació: de dignitat poeta»? Aquí, en un pis vell i fred, va morir el jove

níssim poeta, després d’haver passat per una infinitat de sanatoris amb la tuberculosi que finalment el va matar, amb només 30 anys. A no gaires metres, pocs es deuen haver fixat en les formigues en una mitgera del passeig del Born, que estan mig tapades per una obra de la zona: «Camí del sol, per les rutes amigues, unes formigues». ¿I qui s’ha parat algun cop a veure qui és aquell senyor que, a només 100 metres de Colom, també mira al mar des de la seva estàtua al Moll de la Fusta? «Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924». I a la part del darrere, el poema Nocturn per a acordió.

El futur poeta va néixer al carrer d’Urgell, però va ser aquí, al port, al Born i a la Barceloneta, al ja inexistent número 11 del carrer de Giné i Partagàs, a l’ombra de La Maquinista, on Salvat-Papasseit va desenvolupar bona part de la seva vida. I és per aquí on aquest dissabte (igual que després un al febrer i un altre al març) transcorre la ruta literària dedicada al poeta que surt de l’Arts Santa Mònica, on fins a l’abril li dediquen una exposició.

«Teníem clar que volíem treure l’exposició també al carrer. Ja vam col·locar una alfombra a la Gran Via, davant de les antigues Galeries Laietanes», explica Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, que organitza la ruta. Va ser en aquestes galeries on el poeta i el seu germà es van encarregar de la llibreria, per recomanació d’Eugeni d’Ors, que el veia vigilant fusta al port i creia que un talent tan intel·lectual com obrer es mereixia una feina millor.

Tot això ho explica la guia Marga Arnedo de ConèixerBCN, especialista en aquesta mena de rutes alternatives per la nostra pròpia ciutat. I l’escolten amb atenció una trentena d’excursionistes que s’han apuntat al passeig matinal; tan elevada era la demanda que alguns s’han quedat fins i tot fora, perquè anar amb més de 30 pels carrerons de la Ribera i la Barceloneta és un destorb. «Acostumo a posar el límit en 25, sobretot en un passeig així, que és molt dens», diu Arnedo.

Invita els excursionistes a recitar alguns poemes a cada lloc. El mateix Izquierdo s’encarrega del Tot l’enyor de demà a prop de la casa on va morir, una preciosa reflexió sobre la vida i la mort. Una lectura que acaba amb aplaudiments a l’ombra de Santa Maria del Mar i davant l’estranyesa d’altres transeünts.

Només 30 anys va viure Joan Salvat-Papasseit, però el poeta de la classe proletària va deixar les seves empremtes per la ciutat, tot i que algunes, com l’Asil Naval, ja han desaparegut.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Ocellets mai, sempre Pajaritos

Ala part del parc més pròxima a l’ambulatori, on hi ha una ambulància a la porta, s’han col·locat cinc aparells d’exercicis molt senzills. El més curiós és el que es diu escala de dits, aparentment per afavorir l’agilitat digital. Està a una altura baixa, però una placa d’avisos, més gran que l’artefacte en si, diu que és per a adults. El millor ve a sota, i espanta: «Utilitzar amb moderació sota la supervisió del seu metge o fisioterapeuta». Com que no li he dit res al meu metge, no m’atreveixo a posar els dits a les ranures per anar escalant. I miro el nen que, temerari, fa girar un altre aparell, la maneta rotativa.

Deu ser perquè l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat es pugui curar en salut el dia que a algú li agafi un infart escalant amb els dits. Coses d’aquests temps, de denúncies milionàries de ciutadans per qualsevol ensopegada. Els veïns se’n riuen dels avisos. Posats a fer, diuen, podrien haver posat també senyals d’alerta als nous bancs de pedra blanca i grisa, que tenen uns extrems molt punxeguts, perillosos per a qualsevol nen que cau.

I hi ha molts nens, al flamant parc dels Ocellets poc després de les cinc de la tarda, que és quan acaben de sortir d’escola. Nens que estan drets, nens que juguen als gronxadors i nens que cauen. «Ja falta espai, amb tanta canalla. A més, abans hi havia dos espais infantils, un per als més petits i l’altre per als més grans. Ara, en canvi, estan tots junts», m’explica Pedro Utrera, que té unes quantes queixes més. Igual que María i Manolo, dels tallers Brasil -que es diuen així perquè abans, ja fa 40 anys, allà hi havia amb el mateix nom una whiskeria amb senyoretes que servien copes i més coses-, que creuen que els diners, més d’un milió d’euros, que s’han gastat per a tota aquesta transformació tan vistosa del parc es podrien haver aprofitat per a altres coses més importants. «I a sobre se n’han anat les cotorres que donaven tanta alegria», diu ella.

Però els Ocellets, molt abandonats en els últims anys, necessitaven un lífting. Oficialment, es diu el parc dels Ocellets, però aquí, a la frontera de la Florida amb Collblanc i la Torrassa, sempre ha estat el dels Pajaritos, en castellà. Només cal veure la història demogràfica -la Florida, amb 77.500 habitants per quilòmetre quadrat, és amb diferència el barri més densament poblat d’Espanya-, per entendre l’absència del català: el 1971, la meitat de la població era nascuda a Andalusia, i una altra quarta part procedia d’altres comunitats d’Espanya. Ara, a la Florida hi viu més gent nascuda a l’estranger (10.955), la majoria procedent de Sud-amèrica, que gent nascuda a Catalunya (9.800). Els bars dels Carmona i Custodio han estat substituïts pel locutori Quito i la carnisseria Rif. El 1997, només vivien 50 equatorians a tot l’Hospitalet, i ara són 14.000. I els bolivians han passat de 21 a 10.500. Així que el parc dels Ocellets segueix sent el dels Pajaritos, amb la diferència que ara es pronuncia diferent.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari