Si la ciutat no puja a la muntanya, la muntanya baixa a la ciutat. O la mitja muntanya, en aquest cas. Muntanyes que molts de nosaltres pràcticament no percebrem quan les pròximes setmanes tornem a anar en massa cap al Pirineu nevat dels forfets i les telecadires. L’objectiu és travessar el territori tan de pressa com sigui possible, pobles i paisatge als quals no parem atenció a banda i banda de la C-16 o que fins i tot desperten la nostra antipatia o avorriment quan, ja de tornada a la ciutat, acabem en un interminable embús a l’eix del Llobregat.
Així que, una vegada a l’any, productors agroalimentaris del Berguedà, reunits en una jove associació, baixen a Barcelona per exposar, vendre i deixar degustar durant tres dies els seus embotits, formatges, bolets, dolços, carns, conserves i licors a la plaça de Sant Galdric, en un lateral de la Boqueria. «No sé què estic menjant, però és deliciós», em diu un americà d’Orange County, a la Baixa Califòrnia, el fill del qual no para de sucar pa al mateix platet de plàstic que li ha costat dos euros. Li explico que és beef (vedella) amb mushrooms (bolets), però en realitat el plat que han preparat la Mariàngels i la Xell, dues ramaderes de muntanya, va molt més enllà, en sabors i textura, que aquestes dues paraules. La vedella dels prats sinuosos és un dels tresors més apreciats del Berguedà. Sempre recordo com el restaurador navarrès Javier Gorría em va explicar la diferència entre una vaca de muntanya i una d’aquells interminables prats verds d’Holanda, on vivia la seva germana: la de muntanya no para de moure’s, amunt i avall, per trobar la millor herba, mentre que la de la plana camina menys perquè, al tenir tanta herba a l’abast, es torna mandrosa i per això la carn és menys tendra i gustosa.
Com el californià («a més de deliciós, això és gairebé gratis»), hi ha molts turistes que s’acosten a les parades on ofereixen productes que ells no coneixen, des de les cotnes de porc passant per l’allioli de codony i fins a l’escudella de blat de moro escairat, la típica sopa de blat de moro del Berguedà que aquest dissabte s’ofereix com a plat estrella de la degustació.
Crida l’atenció que hi ha molta gent jove que ara s’ocupa de negocis familiars de dues o més generacions d’antiguitat. «Costa trobar joves, els fills no volen continuar el negoci», es lamenta Antoni Rossinyol, el rafilat que ja fa 50 anys que elabora embotits, però al seu voltant altres el desmenteixen amb la seva presència. A més, els joves modernitzen i amplien el negoci dels pares, com Toni Chueca, que ha guanyat dos premis mundials amb els seus formatges Bauma, o Quim Romeu, que als 25 anys ja ha començat a exportar les seves neules Sant Tirs, les que el seu pare encara fabricava amb les seves pròpies mans, a França, Alemanya, Holanda i Suècia.
O Saixa Cervera, de Monbolet, que té molt èxit entre els forasters curiosos amb els seus bolets, un altre dels productes estrella d’una comarca que el segle passat va patir la despoblació i la pobresa a causa del tancament de les fàbriques tèxtils a la riba del Llobregat. El Saixa em deixa olorar la tòfona gravada o de Borgonya, que va a uns 150 euros el quilo. La seva profunda aroma es comença a barrejar, a la coqueta plaça de Sant Galdric, amb la dels formatges carrat del costat i el guisat de vedella del davant. Olor del Berguedà al costat de la Rambla.
Avui, a Barcelona 