Unes mitges gruixudes i brillants a les cames i uns quants lluentons blaus al cap. Això és el riu de plata per a Fito Conesa. «Una transformació», diu. Una transformació ràpida, rapidíssima. En set minuts acaba la funció. «Has anat molt ràpid», li diuen els espectadors, perquè l’artista disposava, aquest divendres al vespre, d’un quart d’hora per representar aquest riu de plata. «Ho sé, ho sé -contesta-. És que és la primera vegada a la vida que sóc un riu de plata. Ha sigut molt intens. La pròxima vegada ho faré a l’estil Lady Gaga».
És la tercera nit de la desconstrucció del pessebre vivent que han ideat a la llibreria Documenta del Gòtic, un acte més per celebrar el seu 35è aniversari. A l’aparador del carrer del Cardenal Casañas, lloc que normalment és propietat intel·lectual d’Eduard Alonso, es representa durant 21 dies, seguint el calendari d’advent, una figura del pessebre. Una per una, sempre a les 20.45 hores. Una desconstrucció que, al final, porta a la construcció, un calendari amb 21 fotos de performances. Es va començar dimecres amb el nen Jesús, es va seguir dijous amb l’àngel -un potent focus orientat en direcció al carrer- i després del riu de plata i, ahir, la molsa, avui és el torn del diable, a qui casualment li ha tocat l’actuació el diumenge que Déu va descansar.
«Cada mes d’aquest any, per commemorar el nostre aniversari, ho hem volgut celebrar amb alguna cosa diferent», explica Josep Cots, copropietari de Documenta. Aquesta idea se li va acudir a Melcior Casals, que es va recolzar en Eva Goenaga i Jordi Ribas per desenvolupar-la i buscar els artistes que, per simple plaer, van accedir a desconstruir el pessebre. Els van deixar triar qui preferien ser. «A mi em quedaven el rei Gaspar o el riu; vaig preferir el riu», diu Fito Conesa.
Curiosament, mentre Fito realitza la seva breu actuació, la vida continua al carrer, entre la Rambla i la plaça del Pi, com si no passés res. Passa un cotxe dels Mossos, transiten uns compradors, s’aturen uns turistes. Uns xavals italians, amb els seus pares, augmenten el nombre d’espectadors a una dotzena. Una parella d’escombriaires segueix, sense immutar-se, la seva feina als peus descalços de l’artista. «Ja ho deia jo, ¿què fa aquest paio posant-se mitges en un aparador?», s’estranya l’escombriaire, després de quedar-se tot just dos segons mirant l’aparador.
La llibreria té fama, el seu aparador encara més. Cada dia hi quedarà alguna empremta de l’actuació: un llum del nen Jesús, unes lletres al vidre («il·lumina’t») deixades per l’àngel, uns lluentons a terra que flueixen com el riu; i una foto. Al final, el dia 21, hi seran tots, o gairebé tots: reis, pastorets, caganer, ocells, pescadors, l’estrella, dones, els sants, un camell i fins i tot l’anunciació. Alguns encara menys comprensibles que altres, perquè és art. O, més ben dit, «una creació situacionista», diu Ribas. És clar, afegeix Cots, «no interessa un pessebre muntat, estàtic». Aquell ja el tenim una mica més enllà, a la plaça de Sant Jaume.
Avui, a Barcelona 